Els atractors són estats de comportament o estructurals cap als quals, sota algun context específic, el sistema convergeix a un estat final a partir d’un conjunt d’estats inicials. Aquests estats finals atreuen els veïns. El conjunt de tots els estats inicials a partir dels quals el comportament del sistema convergeix cap a l’atractor es denomina conca d’atracció. Per exemple, es pot considerar metafòricament que els estats atractors són mars o oceans i les seves conques d’atracció són els llocs on flueixen els rius cap a ells. Les aigües del riu són atretes (gravitacionalment) cap als seus atractors (mars i oceans). En cert sentit, estan destinats a aconseguir l’estat final d’atracció. Els rius de diferents continents desemboquen en l’Oceà Atlàntic. Totes aquestes regions formen la conca d’atracció de l’Oceà Atlàntic.

De manera similar, els nivells d’energia (mínims) en el sòl dels àtoms són els atractors i tots els nivells d’energia a partir dels quals els electrons tendeixen a aconseguir l’estat fonamental, formen la conca d’atracció. Els àtoms poden definir-se com les conques d’atracció dels seus nivells mínims d’energia (atractors). A llarg termini, les formes estables de les fulles o els arbres cap als quals convergeixen durant el creixement poden considerar-se atractors.

D’altra banda, els repel·lents es consideren estats inestables del comportament del sistema. Si per alguna raó el sistema assoleix aquest estat (per exemple, per pertorbació externa) tendeix a deixar-lo espontàniament i convergeix a l’estat atractiu. Per tant, entre el repel·lent i l’atractor existeix un flux o un camp vectorial que actua com una força d’atracció. Per exemple, les crestes de les muntanyes poden considerar-se com a repel·lents. A mesura que la neu de la muntanya es fon, les aigües a cada costat d’aquestes crestes formen diferents rius que flueixen cap a diferents mars. Creen diferents conques d’atracció. Són conques hidrogràfiques.

El nivell d’energia més alt en els àtoms es pot considerar com un repel·lent perquè l’electró que l’ha aconseguit pot abandonar l’àtom i unir-se a un altre o pot convergir cap a l’atractor (l’estat d’energia del sòl) del primer. En els punts crítics, els estats inicials de la matèria es converteixen en repel·lents (per exemple, estat desmagnetitzat) i convergeixen cap a un de nou i acabat de formar estat d’atracció (magnetitzat). Aquests punts poden ser nomenats també transició de fase, bifurcació o punts crítics o d’inflexió. Els estats atractors poden desestabilitzar-se i convertir-se en repel·lents mentre que altres estats del sistema es converteixen en atractors.

Robert Hristovski 26.03.2015

Traductor: Carlos Romero