El comportament / estructura del sistema representat per una o diverses variables d’estat depèn del context. El context consisteix en algunes restriccions clau dels components del sistema i l’entorn on està incrustat. Per exemple, les propietats dels àtoms en la formació de les molècules, les propietats de les persones en la formació de relacions socials o les propietats de les cèl·lules en la formació dels teixits són constrenyiments que formen el context. La molècula d’aigua (H2O) té les propietats que té perquè està composta de dos àtoms d’hidrogen i un àtom d’oxigen. Una molècula que també té dos àtoms d’hidrogen però un àtom de sofre (H2S) té propietats diferents i té una olor característica a ous podrits.
Per tant, les propietats dels components individuals constrenyen les interaccions (acoblaments) entre ells i influeixen en les propietats col·lectives dels compostos que formen. De manera similar, les persones amb diferents personalitats o hàbits interactuen de manera diferent i formen grups socials amb diferents propietats; i diferents cèl·lules formen teixits de diferent funcionalitat. Per tant, les interaccions (enllaços/acoblaments) depenen molt de les propietats dels components. Els acoblaments/enllaços creen la integritat del sistema. Aquestes interaccions formen xarxes de connexió amb diferents estructures. Aquestes estructures de xarxa formen una part important del context. Per exemple, les xarxes neuronals, hormonals i metabòliques són un context important que constreny els nostres pensaments i comportaments.
El context ambiental està format per constrenyiments ambientals que incideixen en el sistema. En els sistemes físics poden ser la temperatura, la radiació, la pressió, l’entrada d’energia, etc. En els sistemes socials, l’ambient econòmic o la polarització ètnica. El context juga un rol important en el comportament dels sistemes, desestabilitzant l’estat prèviament estable i produint una reorganització espontània dels components del sistema portant-lo a una altra conducta o estructura ordenada, la qual cosa es coneguda com una transició de fase. És el context (una xarxa de propietats de components, les seves interaccions i pertorbacions internes i externes) el que fa que el comportament o l’estructura del sistema sigui estable o inestable.
El context decideix si el comportament persistirà, quant persistirà o la rapidesa en la qual decaurà i canviarà a un altre comportament més persistent. L’estabilitat que depèn del context explica per què alguns equips de futbol no poden jugar de manera estable seguint l’estil del Barça. O fins i tot perquè el Barça no pot jugar sempre com el Barça, perquè els vells hàbits moren, els forats que fan els cucs encara no es poden construir, i el perquè les idees de la pau social, la justícia i la prosperitat o bé s’eliminen a l’inici, o la seva pràctica esdevé una realitat distorsionada. El context genera l’estabilitat de la solució, o el que és el mateix, el comportament, ja sigui una idea social (I) o un estil de joc de futbol, un hàbit o un objecte còsmic.
Robert Hristovski 26.07.2016
Traductor: Carlos Romero