Tots els sistemes exhibeixen desviacions dels seus estats estables. Aquestes desviacions poden produir-se per influencies externes o ambientals (pertorbacions), o poden ser intrínseques al sistema (fluctuacions). A vegades aquestes nocions són intercanviables. Les pertorbacions/fluctuacions tendeixen a debilitar els acoblaments/ enllaços que integren el sistema i el mantenen estable. La variabilitat del comportament de qualsevol sistema, ja sigui físic, biològic, psicològic o social, és una conseqüència d’aquestes influències omnipresents, generalment aleatòries. Si el context canvia lentament i apropa el sistema a la fase de transició/bifurcació/crítica o punt d’inflexió, les fluctuacions augmenten perquè la força dels enllaços/acoblaments entre els components es debilita. La retroalimentació negativa que garanteix l’estabilitat de l’estat també es debilita. El sistema es torna més sensible (menys fort) a les pertorbacions. El temps que tarda el sistema en recuperar l’estat estable després d’una pertorbació augmenta. Sembla que el sistema s’inclina cada vegada menys cap a l’estat estable i busca un canvi. Aquest comportament es denomina “critical slowing down”,perquè destaca especialment prop dels punts crítics. Com a conseqüència, l’ordre prèviament establert es debilita (es converteix en un repel·lent) i el sistema, mitjançant la retroalimentació positiva, pot produir una gran fluctuació i produir un nou estat qualitativament ordenat capturat per les variables d’estat i els seus atractors. En aquest sentit, les pertorbacions/fluctuacions proven l’estabilitat del sistema. Les petites fluctuacions apunten cap a un sistema altament estable, mentre que les grans fluctuacions apunten cap a una imminent inestabilitat d’aquest. La ràpida recuperació de l’estat estable significa un alt grau d’estabilitat i viceversa.

Robert Hristovski 16.10.2015

Traductor: Carlos Romero